24.10.06
Han estat 20 anys.
La veritat és que tants anys donen per a molt. Hi ha qui creu que el Pemi Fortuny va néixer a LNB com els ulls, les orelles o un braç neixen amb nosaltres. No és cert.
Tot va començar l’any 1986. Erem uns jovenets amb moltes ganes i pocs coneixements però vam fer una banda de R’n’R. Vam tenir sort, de fet encara tenim sort. La gent ens ha ofert i ens ofereix la possibilitat de fer allò que més ens agrada i, a més, ens aplaudeix i gaudeix als concerts.
Però a la vida hi ha coses que acaben esgotant les persones i un grup de rock pot arribar a fer-ho. Al Pemi li ha passat.Hi ha maneres de viure que atreuen més el seu interès i nosaltres ho respectem profundament. No només això sinó que el recolzarem i li desitgem el millor en la seva nova aventura.
Ara bé, això no vol dir que LNB s’acabi. De fet, cap de nosaltres en cap moment ho ha pensat. Sempre hem dit que en la nostra formació tots els components tenen la mateixa importància. El Pemi era importantíssim però no més que qualsevol dels altres. Un cop era segur que el Pemi marxava, la qüestió era trobar un cantant nou. Voliem algú que no fos conegut en el nostre ambient, amb il·lusió i un parell de collons per substituir el Pemi Fortuny.
Pensàvem que era impossible però va sorgir la idea del Salva...
Pensàvem que era impossible però va sorgir la idea del Salva...
El fet és que LNB té un nou component.
Anem a Califòrnia del 15 de gener al 15 de febrer a gravar el pròxim disc amb la Sylvia Massi
com a productora. Es tracta d’una persona que ha treballat amb Red Hot, System of a Dawn, REM, Tom Petty, Johnny Cash, Tool, Bjork..., ha treballat amb tothom! Desitjàvem trobar un bon productor per al proper disc i va sorgir l’oportunitat de la Sylvia: no ens ho vam pensar dos cops. Li vam enviar la nostra música i li va agradar molt. Va dir que la màgia de la música és que no entenia les paraules però sí el que voliem dir. Vam connectar.
Fa temps que us volíem comunicar aquesta notícia però hem respectat els desitjos del Pemi.
Ell ens va demanar no fer-ho públic fins passat l’últim concert de la gira i és per això que (tot i llegir cada dia el nostre fòrum i patir pel que vosaltres deieu) no us ho hem dit.
Som conscients que hi ha gent que pensarà que LNB sense el Pemi no serà el mateix. De fet és cert que no ho serà. Tindrem una nova veu. Però heu de pensar que l’esperit d’aquesta formació de rock on la sinceritat, l’entrega, el creure en el que fas, la humilitat, l’amor per la música i el fet de considerar el nostre públic com una part fonamental de LNB romandrà exactament igual. Continuarem fent cançons amb ganes que us arribin al cor i continuarem fent concerts on vosaltres sigueu tan importants com nosaltres.
La vida és canvi. Les coses canvien i aquest grup està fent un canvi. L’important és que l’esperit continuï sent el mateix i, no en tingueu cap dubte, això serà així. Intentarem fer millor música i millors concerts que mai.Confieu en nosaltres.
Una abraçada, LNB.
de la web de LNB
20.10.06
Quimi Portet serà demà dissabte a Canet de Mar (Maresme).
9.10.06
CARLES BELDA
Músic d’un país que aspira a la normalitat
Ara fa un mes en Carles va venir a Mataró, a l’aniversari de La Coixinera. I segurament que tots els que vam ser allà vam sortir contents d’haver aprofitat aquell matí i disfrutar de la màgia que desprèn com a músic i persona en Belda.
Eren les 12 del migdia quan ens vam trobar amb en Carles, l’Esteve Guardiola i jo mateix a l’Atzucac (darrera de l’Ajuntament de Mataró, alCarreró). L’Atzucac és el refugi d’en Carles quan ve a la nostra Ciutat, iés un espai que compartim amb ell alguns de La Coixinera. Es tractava de fer un concert-vermut.
Al final, de preparació ben poca. Vam decidir què tocàvem i com, allà mateix. Però no era la primera vegada que els tres ens trobàvem. Fa uns anys, l’Esteve i jo anàvem cada dimecres a Sabadell, primer, i més tard a Barcelona, per “rebre classes” d’en Carles. Allò era un intercanvi i mercadeig d’experiències, música, opinions i sobretot bona entesa entre tots tres. Cal dir que vam aprendre molt i no només de música.
El concert, crec, que va ser un èxit sobretot pel fet de tenir en Carles com a amfitrió. Ens va acollir un cop més al seu costat tan al públic, com als companys músics ( Esteve-Dani ).
En Carles Belda és d’aquells músics que m’agraden. No he vist mai ningú tant elegant amb un acordió. Té l’habilitat i l’encert de fer a cada lloc i a cada moment el més adient sobre l’escenari. A més, és hàbil; primer per què llegeix ràpidament al públic que té al davant; i segon per què endevina el repertori que aquells esperen d’ell i si no té la destresa de “colar-nos” alguna peça que acaba agradant i interessant. Estableix una gran complicitat amb el públic.
En Carles sap el què vol. I ho porta fins a les últimes conseqüències. L’any que va tocar al Festival de Música Viva de Vic, a l’escenari gros (Plaça Major), el dia important (dissabte), a l’hora que més públic hi ha (onze de la nit), va voler fer allò que creia que tocava. I no era pas el què esperava la gent. Mitja hora abans de tocar ens vam creuar i diu;
- Avui hem vingut sense les bases, sense el repertori de Pomada. Una oportunitat així és única. Anem a tocar acordió, pandereta i veus. I anem a fer allò que en un país normal es podria fer. Tocarem cançons per què la gent canti... ( La Rambla de Quimi Portet, Que tinguem sort de Lluis Llach...).
Evidentment, va sorprendre. Però amb la Plaça Major plena, va aconseguir arrancar-nos a tots.
En el concert de l’aniversari de La Coixinera, va triar un repertori coherent amb la seva obsessió: tocar allò nostre. Cada país té un Fil musical i nosaltres ni el coneixem ni l’explotem (diu Belda). Les peces triades van ser una cançó de batre que va cantar a capella;, una versió del què està fent en l’actualitat (El Belda i el conjunt badabadoc) l’Empordà dels Sopa; i La Rambla i Plou acompanyat de l’Helena Casas, un regal que van fer a tots els que érem allà.
Segurament que podríem seguir parlant d’en Carles. I fins i tot podríem entrar en el terreny personal, on la seva vida va fer un gir rotund al conèixer a la seva actual parella. Però la intenció d’aquest escrit no és altre que la d’agrair al Carles Belda la infinitat de coses que m’ha aportat. A nivell musical, moltíssimes. A nivell personal, i ara, déu-ni-dó!!
Foto; Jaume Punsola
