vermutnegre

2007-10-05T08:26:00.000+02:00

ja el tenim aquí

vingut des de Llucmajor a Mallorca (la "meva" illa).

la veritat és que és agressiu, net, amb força...

falta ajustar-lo una miqueta i mseré la òstia....

2007-10-02T08:17:00.000+02:00

TONI ROIG, PERDEM UN GRAN LLUITADOR

Mor el músic Toni Roig, tenaç lluitador per la llengua i la cultura més nostrada.

L'ànima de la formació Al-Mayurqa presentà divendres a Lloseta el seu darrer discToni Roig, de 61 anys, ha estat un personatge clar en la lluita per la llengua, la música i la cultura de Mallorca.

Toni Roig estava content. Acabava de presentar al Teatre de Lloseta el darrer discdel seu grup, Al Mayurqa, Temps de Revolta. Quan el concert havia conclòs parlà ambels organitzadors. «Va venir i vàrem estar parlant de plans de futur, tenia moltescoses al cap», comentava ahir Ana Espin, gerent de Fonart, la productora amb qui Al-Mayurqa havia iniciat gestions i de la qual se sentien molt orgullosos «perquèhavien trobat, a la fi, algú que els fes costat».Però l'ànima d'Al Mayurqa, ToniRoig, moria ahir, diumenge dematí, de manera sobtada després d'una complicació delsproblemes respiratoris que feia temps arrossegava.

Dissabte, dos dies després d'haver omplert el Teatre de Lloseta, i trobant-se ja molt cansat després del concert, Roig ingressà a l'hospital de Son Llàtzer. Ahir morí a causa d'una infecció.La seva mort, tan inesperada, commocionà ahir el món de la música i la cultura més nostrada. El seu bon amic Biel Majoral, que col·laborà en aquest darrer disc, ho reconeixia. «M'entristeix molt la seva mort. Toni Roig era un personatge molt entranyable, era un vitalista, i de vitalistes, en aquesta terra, sempre ens en fan falta». «Era una peça clau -continuà dient Majoral- per la seva tasca en la trasmissió de sentiments i de lluita». També el músic Joan Bibiloni lloà la figura de Roig. «Ha estat una persona coneixedora de la història i de la música de la terra. Ell ho ha sabut aplicar, amb molta d'honra, com una manera de vida i és per això que jo l'enveig». Toni Roig fundà el grup Al-Mayurqa l'any 1994 i amb ells ha publicat fins a 8 discs. El darrer, Temps de Revolta, era el més compromès de tots com a conseqüència, en part, dels quatre darrers anys de govern popular amb el qual el grup es veié injustament tractat. «No ens faran callar» era el seu lema principal. Un lema que ara, tot i aquesta gran pèrdua, continuarà vigent encara per molt de temps. Nascut a Palma el 1946, Roig ha estat membre de diferents conjunts de música tradicional entre les quals destaca Música Nostra, on fou cofundador. En el vessant artístic desenvolupà treballs d'escultor obtenint diversos premis per la seva obra.Com a activista cultural, Roig era membre del Consell Assessor i de la Comissió de Cultura Popular de l'Obra Cultural Balear, entitat que ahir lamentava la seva desaparició lloant una trajectòria caracteritzada «per la rebel·lia davant elspoders establerts i la innovació en la música folk mallorquina». L'Ajuntament de Palma, el Consell de Mallorca i el Govern mostraren el seu condol.El tanatori de Son Valentí acollirà des d'avui a les 8 del dematí i fins a demà a la mateixa hora les despulles de Roig, que serà homenatjat dimarts a vespre en un actecívic al monestir de La Real.

Jo he volgut recollir aquesta notícia del Diari de les Balears en reconeixement de la seva persona i per la gran capacitat de lluita, de feina i per les vegades que havíem coincidit en reunions,compartint escenaris o fins i tot compartint sopar a peu dret a Santa Maria del Camí aquest juliol passat.. desprenia respecte i encomanava ganes de seguir, de seguir anant contracorrent i lluitant.

2007-10-01T11:18:00.000+02:00

RENOVAR...

Atents al què passa a casa nostra.

En els darrers dos anys, al maresme, han aparegut un seguit de publicacions que hem seguit de ben a prop; Les cançons de Mataró (Jaume Arnella, a partir dels treballs de recerca del Mestre Tomàs per a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya als anys 30. Editat per Els Garrofers i l’Ajuntament de Mataró 2005), Lo ball de gitanes en la Maresma (Pompili Massa. Edicions El Mèdol. 2007) i El ball de plaça a la costa de Llevant (Pompili Massa, Premi Joan Amades de Cultura Popular 2006. Edicions El Mèdol. 2007).
La Coixinera hem estat atents a les activitats que passaven al nostre costat, i fins i tot hem tingut la oportunitat d’esdevenir-ne protagonistes en certa mesura. Amb Les cançons de Mataró vam tenir la oportunitat d’aconseguir reunir un grup nombrós de formacions de la nostra ciutat per a reversionar i enregistrar, amb el suport de la Casa de la Música Popular (CLAP) de Mataró, alguns dels materials que es recollien a l’edició que Jaume Arnella va coordinar. Però amb els dos treballs del Premianenc Massa, hem trobat una gran quantitat de partitures que s’adeqüen als objectius i el tarannà del nostre grup.
Sempre hem tingut al cap la idea de recuperar de forma dinàmica i gens encarcarada, sense fer arqueologia, les nostres places com a espai de música i ball . Ja sigui el ball coreografiat però fresc, immediat i sense grans explicacions. Com també el ball espontani ,allò que cadascú sent com a individu amb el que fem a l’escenari.

Tot aquest material té vigència si és viu i en podem gaudir.

A la Fira de Manresa de l’any vinent volem presentar el nou espectacle de La Coixinera, però si ens és possible també el CD que l’acompanyarà.
Fruit de les nostres inquietuds i la necessitat de dotar a la formació d’un nou repertori, ara se’ns presenta la oportunitat de combinar uns gèneres musicals i de ball que seran l’eix central de la proposta d’ UN NOU SARAU. Gràcies a la oportunitat i proximitat amb aquesta gran quantitat de partitures, algunes molt engrescadores, decidim entomar el repte de renovar el nostre SARAU A PLAÇA.
A la nostra formació sempre hem disfrutat mesclant les melodies tradicionals i les pròpies, amb ritmes, instruments (tradicionals i “moderns”) i arranjaments que estan en sintonia al moment actual i als dies d’avui. És per això, ara que hem tancat el cicle de Titani, que ens sentim amb ganes i forces per a fer una nova proposta per a UN NOU SARAU.

2007-09-20T14:20:00.000+02:00

A SANTA TECLA…

Als que estem i seguim les principals Festes Majors del nostre País; als que ens agrada la Cultura Popular en general; als que ens agrada la Música d’Arrel Tradicional; però en especial als que som de Mataró i coneixem la feina d’en Jordi Bertran a l’Ajuntament de Tarragona com a Tècnic de Festes. O bé per a la Generalitat, com a Director de La Fira Mediterrània d’Arrel Tradicional de Manresa o en les nombroses col·laboracions assessorant als diferents governs en política de Cultura Popular, o en la redacció de lleis que afecten a l’àmbit Festiu, o fins i tot als que l’hem llegit en nombroses vegades o l’han/hem tingut com a mestre-pedagoc de la Festa: envegem el poble de Tarragona.

IL·LUSIÓ
En Jordi, que de segur que també té algun que d’altre detractor, ha sabut potenciar, fer créixer i dinamitzar tot el món Festiu de la Capital Tarragonina. Ha sabut adaptar-se i posar al dia una Festa Popular i ha sumat un seguit de grups a la Festa que encomanats per la il·lusió de pertànyer a un col:lectiu participen de Santa Tecla (Fira d’entitats, Pitch & put, El concert de la paella, CiberÀgora, Santa Tecla familiar, La batalla; Beatles&Rolling, Presentació del 5è @rt-e, “Santa Tecla a les escoles”, House-tecno-electro, Breakbeat -regae-funk-live sets, Rumba i Mestissatge... ).

Per altra banda, ha transmès als membres dels diferents Balls Populars ( que a Mataró en diem comparses) la il·lusió de sortir i ballar per a tothom i amb molta proximitat, seriorisitat i dignitat per a tots els Tarragonins que participen i gaudeixen del seu Seguici Popular.

TREMPERA
Les músiques i els músics, les coreografies dels balls i de les figures (lleó, àliga, gegants, capgrossos, mulassa, víbria, drac, bou, cucafera...), els vestuari i la manera de sortir al carrer, els actes tradicionals o rituals, els actes nous, els balls i concerts, la incorporació de diferents col·lectius i entitats a la Festa s’encomanen de la força i trempera. I fan vibrar i disfrutar, involucrar-se i xalar a tos els que es pensaven que anaven a fer d’espectadors de la Festa. L’espectador acaba esdevenint protagonista actiu.

TRADICIÓ
En Jordi, i tot un seguit de persones i grups de Tarragona, han sabut fer créixer la Festa i aprofitar el potencial que la Ciutat tenia; el seguici Popular, L’entrada del braç de Santa Tecla, el Pregó, les matinades, els castells...

A Mataró, mentrestant, ens emmirallem de Tarragona. Però el primer pas és trobar algú capaç des de l’Ajuntament d’aglutinar com ho ha fet ell. O bé trobar un grup que s’atreveixi realment a posar en comú i sumar més que dividir a les diferents comparses de la Ciutat (del Comú; és a dir de tots).

Potser així tindrem una Festa més forta encara, més viva i més representada.

Mentrestant el dia 23 de setembre, sempre que pugueu... Aneu a Santa Tecla, a Tarragona.

2007-09-14T13:33:00.000+02:00

CAPGROSSOS DE PREMIÀ DE MAR...

Ens demanen les aprtitures dels Capgrossos de Premià de Mar. Fa un parell d'anys, o potser ja són tres, que l'Eloi de Premià ens va demanar a veure si amb La Conxi estaríem disposats a fer unes músiques per als capgrossos de Premià.

Es tractava de fer tres balls, el del desembarcament dels pirates, la luita i l'expulsió. Ràpidament ens vam distrubuir la feina amb en Jaume (jimmix). Jo faria els dos primers i ell el tercer.

Ara, reescoltant i rellegint aquelles músiqes que vam enregistrar en col·laboració d'en Guillem Cuní i que es van editar en el disc conjunt de "Les músiques de Premià" veiem que tenen moltes possibilitats i qui sap si encara en podrem fer alguna cosa més...

Ja ho veurem.

El millor; haver col·laborat i acceptat l'encàrrec i les coneixences que n'hem obtingut...

2007-08-29T12:34:00.000+02:00

LA GUIDA

Ara fa un any em va trucar la Guida. ÉS una noia de Vic que es va adreçar a mi dient-me que tenia la intenció de recopilar el màxim de peces escrites per acordionistes per elaborar-ne un recull. Aquell objectiu senzill ha anat evolucionant i, a hores d’ara, ja té més de 150 partitures d’una trenta-cinquena d’acordionistes dels Països Catalans.
Jo he col·laborat, humilment, amb el que jo he escrit al llarg dels anys (poc aprofitats) que fa que toco el diatònic. N’hi he fet arribar una desena.
El què més m’ha sorprès és la seva vitalitat i les seves ganes. Les ha encomanat fins i tot a la Generalitat que pensa pagar-ne una edició. També ha encomanat als diferents autors que han cedit les seves músiques, des de la Catalunya Nord fins a Alacant.
Quan li vaig preguntar d’on havia sortit aquella idea i el per què del recull em va dir; jo no volia anar al País Basc, ni al Quebec, ni a Anglaterra ni França, pensava que des d’aquí i amb un dos files (res de trikis, ni altres històries...) podia continuar aprenent. Des de Catalunya s’ha de poder continuar evolucionant. És per això que vaig proposar-me buscar peces dels autors contemporanis, per aprendre’n. I la veritat és que ha quedat un recull molt variat i serà profitós. Quedarà molt xulo.
Fa un parell de dies vaig anar a Vic. Vam estar repassant el que jo li havia fet arribar. La veritat és que les meves peces tocades per algú que en sap, sonen bé. M’agraden. Però sobretot m’agrada la experiència d’algú que sense complexes ha sabut reunir gent ben diferent i contribuir a la normalitat d’aquest país nostre. Malgrat costi, sovint.

2007-07-31T10:54:00.000+02:00

ESPAI SANTES

El PMC va crear, a començaments d’any, una comissió de persones per treballar uns Protocols, per “fixar” un Imaginari Comú de Les Santes, per “retratar-escriure” Les Santes d’avui. Jo hi era convocat.
La veritat és que ben bé no sabíem què havíem de fer, ni com, ni fins on podíem o havíem d’arribar. Aquest va ser el primer entrebanc que vam trobar. Teníem visions molt distanciades. Cadascú havia entès l’encàrrec a la seva manera. Però era la primera vegada que el PMC estava disposat a crear criteri i a opinar. Algú coneix cap director i regidor de Cultura que s’hagi preocupat per tenir opinió la Festa!? Si, la Carmina ho va intentar.
La comissió era força diversa. Anàvem des dels que pensàvem que havíem de fer uns Protocols on es recollís el més singular de la nostra Festa Major, aquells actes que són l’essència de Les Santes a banda de L’Ofici i Les Dormides, la Diada de Les Santes... com s’havia d’articular la organització de la Festa (la “Comissió”), el seu funcionament, la seva formació, qui l’integra entitats o persones a títol individual?... el tema de la imatge i el Cartell... si calia o no pagar-lo... del finançament de Les Santes, de la gratuïtat dels actes...
Per altra banda hi havia qui creia que una mica tot això era igual. Al cap i a la fi, als mataronins el que els interessa és que cada any hi hagi Santes i que de fixar o retratar, quan menys millor. El mínim.
L’Ajuntament va convocar persones vinculades en el món Festiu de la Ciutat. D’una banda hi havia representants de les colles institucionals. Gent de confiança del PMC (exmembres de la Junta del PMC). També membres i exmembres de la Comissió de Festa Major. I per últim hi havia un seguit de persones que havien d’ajudar a tenir un punt de vista més rigorós amb la història.
Aquesta Comissió estava moderada per Jaume Calsapeu, que al final de tot el procés seria qui ordenaria i escriuria tot el resultat del què s’havia de parlar i debatre.
Jo sóc de la opinió que caldria redactar uns protocols amb tots els ets i uts. Recollir partitures, coreografies, indumentàries, recorreguts... amb això no vol dir que tingui una visió immobilista de la Festa. La veritat és que després de nombroses trobades i de moltes discussions, no s’ha arribat gaire a enlloc encara. Queda molta feina per fer, sota el meu punt de vista.
S’ha constatat que a Mataró tenim una Festa molt potent. Per arribar a aquesta conclusió no calen gaire reunions. Però també hem constatat que al llarg dels anys hi ha hagut una deixadesa per part de l’administració (polítics, directors de patronats, tècnics, caps de producció, caps d’infraestructures...), i per els mateixos membres de la Comissió. Això ha portat a una profunda crisi d’organització i de funcionament en la organització de la Festa Major. Sobretot hi ha una profunda crisi de debat. Les Santes d’avui no són pas fruit del debat. Les reunions tècniques, la burocràcia, omplir les fitxes dels actes per omplir... tot això ha acabat per transformar la Comissió en l’espai avorrit del què hi ha d’allò meu!?....
És aquí on vam estar més d’acord aquest grup de persones; cal un ESPAI SANTES. Un espai de debat per fer créixer la nostra Festa. És evident que tampoc és res nou. Però el fet que la mateixa Administració, que al cap i la fi és qui ha de garantir que cada any hi hagi Les Santes, sigui conscient d’això, és un avenç.
Cal un espai on hi hagi debat i reflexions entorn de la Festa. Aquest espai, segurament podria ser a la Comissió de la Festa Major, si es convoqués amb prou temps... També podria tenir aquesta doble funció, si les presses i les qüestions tècniques no es mengessin les hores de reunions.
O potser no. Potser cal crear un altre espai, perquè no tothom té ganes d’anar a discutir de segons què. Ja s’ha comprovat amb el No n’hi ha prou! Tot i que segur que serà un èxit.
Després d’aquestes trobades al llarg del curs, només em queden dos desitjos. Un; que el futur director i regidor continuïn la feina començada per Rafa Milán. Segurament que el resultat final no serà ben bé el què hauríem desitjat, però de moment ja hem aconseguit molt. Interrompre la feina seria una llàstima.
Per altra banda, el segon desig; és que es trobi aquest Espai Santes, un espai per al debat i diàleg.
Més tard, també caldrà trobar un espai Colles. Com s’entén, per exemple, l’aparició d’un nou element a la Ciutat (El Dragalió) i que Cultura no ho creiés convenient per a aquestes Santes. L’any vinent, potser. Però no a corre cuita. Com sempre passa, però, per pressions, per interessos, pel què sigui, però el projecte va acabar tirant endavant. Ara tenim un nou element i tot el què s’ha generat al voltant del seu esperat naixement ho ha assumit la Colla del Drac, com si fos una entitat privada. Que no depèn del l’ajuntament la figura? Que no havia d’haver assumit el PMC el cava, els confits, i fins i tot els bolquers si calia...? És que quan volem som de l’ajuntament però quan ens convé, no!?
Esperem que el nou Ajuntament posi una mica d’ordre i es cregui d’una vegada tot això de la Cultura Popular. Com diu en Jaume Calsapeu al pròleg del document que s’està elaborant cal; Ordenar per construir.

Dani Àlvarez

per a GEGANTA 19

foto de Xènia Solà per a portalmataró.cat

2007-07-12T12:26:00.000+02:00

SISA SO

Sóc a Mallorca. Altre vegada he vingut a passar uns dies. Llegint el diari descobreixo que Jaume Sisa fa un concert al CaixaFòrum de Palma. Entrada gratuïta (això sempre fa decantar la balança afirmativament).

Em presento amb temps a Palma per fer un pa amb oli. Camino i camino per la part més bruta i massificada del trusime de sa capital. No trobo un bon racó per fer un mos. Decideixo baixar fiosn al costat del CaixaFòrum i hi trobo una gentada que fa cua al davant de la porta. Merda. Hauré fet tard?

Encara falta més d'una hora per al concert. Han donat "invitacions" per tal de controlar l'aforament de la Sala.

Em poso a la cua. Avancem a poc a poc i una bonica i rossa al.lota reparteix les entrades. La noia és d'aquelles que ens agraden a l'Enric (little txiscandin's) i a mi. Falten quatre persones per arribar a la noia. Ja em toca. La noia diu; I sa última invitació qui la vol?. Tothom va en grup o parelles. Jo sol, penso... poster tindré sort? Una dona de l'edat de Sisa agafa l'entrada just davant meu. La bonica al.lota diu que si volem provar sort, però que ella no garantiix que poguem entrar... Penso.

a l'altra banda de l'illa hi ha concert de Festa Major amb Música Nostra ( a Pollença). Escoltar a la Miquela Lladó em fa molta mandra ( tot i que està, psé... bé). Per altra banda, disfrutar i saludar al Pep Toni ( Pep Toni Rubio; dels Xeremiers de sa Calatrava, la Ximbomba atòmica, Mesclat... el flabiolaire capaç de fer més notes per segon sota els efectes de l'alcohol). Però, no. Penso que "veure" i "escoltar" Sisa en directe s'ho val. No l'he vist mai en concert.

Després d'esperar prop d'una hora i gairebé fer-nos amics amb l'al.lota i quatre senyores de l'edat de Sisa, l'únic que aconsegueixo és quedar-me a les portes del concert i provar sort (amb molta il.lusió, a priori) a una sala annexa on s'hi fa una mostra d'un pintor, Anglada-Camarassa. Per cert, quadres preciosos i de grans dimensions. Em proposo buscar més sobre l'artista.

La sala annexa és plena de persones ben assegudes que, impacients i amb entusiasme, esperen davant d'una pantalla gegant, on s'hi projecta un escenari amb fons negre i una cadira al mig, que és l'escenari on Sisa farà el seu recital.

Passa l'estona i m'assec a la darrera filera després que la he tingut i haver-me saltat el concert de la Miquela, fos recompensat amb la possibilitat i premi de ser un dels que escoltarà el concert i veurà Sisa aquest vespre a través de la gran pantalla.

Surt Sisa. Sol. Comença el concert. Aplaudiments a la sala annexa talment com si el tinguéssim al davant en persona. Sonen els primers acords. Parla. Què diu? No s'entén res de res. A veure si quan canti s'entén millor. Ara. Tampoc. Passa l'estona i el tècnic que hi ha a la Sala passa de tot. Un del públic va a parlar amb ell. L'euqualitzador potser... menys greus... El noi ni ho intenta. Una dona marxa. L'acompanyen unes 5 o 6 persones més. Un altre hoem parla amb la noia respinsable de sala. Proposa que el tècnic provi d'equalitzar una mica per entendre alguna cosa... només se sent la guitarra. El jove tècnic, si és que ho és relament decideix marxar i deixar allò així. La gent s'aixeca a cada al final de cada tema i va marxant. El meu company de l'esquerra (català-central) també marxa. Diu que no s'entén res i que és una llàstima. El company de la dreta (català-insular) també diu el mateix però es que queda. Passa més de mitja hora de concert. El tècnic fa estona que ha marxat. Jo faig el mateix. Penso que un sopar a Esporles bé s'ho val.

Quina llàstima de concert, perquè em feia gràcia veure a Sisa.

De camí a Esporles penso en la importància que un concert estigui ben sonoritzat. Penso en l'Oriol Marimón.

Penso també, perquè Caixa Laietana no té un espai on sigui la seu de la Fundació Caixa Laietana i faci espectacles de tota mena i per a tot el públic? Unificat és clar (exposicions, conferències, teatre, música, cinema, dansa, circ...)?

2007-07-11T17:01:00.000+02:00

BIELLA NUEI

SOL D’IBIERNO

Aquesta formació neix a la dècada dels 80. En un moment en què la música d’arrel estava en crisi als diferents territoris de la península apareix Biella Nuei.

Els aragonesos estan de sort amb l’aparició d’aquest grup de músics, entre d’altres formacions coetànies. Biella Nuei presenta Sol d’ibierno com el tancament d’un cicle que havia començat l’any 1994 amb la presentació de Las Aves y las Flores on esrecollia els inicis de la formació.

Quatre anys més tard arribava Solombra, un disc on la gaita de boto i les veus n’eren les protagonistes.

Han hagut de passar gairebé deu anys perquè aparegués aquest disc. Amb Sol d’ibierno, trobem un disc en sintonia a la nostra època i els nostres temps. Biella Nuei fa, a Sol d’ibierno, una música propera, fresca, alegre, festiva i desenfadada. Es tracta d’un disc d’esperit obert i receptiu a les músiques d’avui. Aquest treball però, també és una mostra que gèneres com la jota o les tarantainas són vives i vigents.

Per a aquest treball s’ha comptat amb la direcció d’un dels fundadors Luis Miguel Bajén i de la porducció de Juan Alberto Arteche, fundador de RadioTarifa. Sol d’ibierno presenta una música i una banda rejovenida. Els aragonesos compten amb les col•laboracions d’Eliseo Parra, Fernando Gabarrús i Rafel Sánchez (dulzaineros del bajo aragón-zicután)...

Sol d’ibierno és un bon antídot per a l’estrès. Escoltar-lo és com unparèntesis al ritme diari que es duu avui, un alleugeriment i un descans.Bé molt de gust repetir-lo i repetir-lo.

per a CARAMELLA XVII

2007-07-05T15:26:00.000+02:00

LES SANTES, OBJECTIU D'ALÇADA

LES SANTES. FESTA MAJOR.

...“La meva idea era que Les Santes són una cosa de la gent i amb aquestes fotos fetes des d’una alçada considerable s’aconsegueix veure la gent...

LES SANTES IL·LUSIONEN?

...per mi, el fet que m’encarreguessin l’exposició de Les Santes és un objectiu d’alçada...

LES SANTES, UNA FESTA PARTICIPATIVA I PARTICIPADA.

Com a novetat, els qui visitin la mostra els últims quatre dies podran emportar-se com record petits muntatges amb fotografies de la festa major de tamany 15x15.

... és una manera que continuï la participació...

LES SANTES SÓN CURTES? SÓN POC INTENSES?

...recordo que jo abans sempre deia que Les Santes eren molt curtes i s’acabaven de seguida i no penso tornar a dir-ho...

de les declaracions fetes a Capgros.
Autor foto Dani Domínguez . De la web del Capgros

2007-06-28T15:25:00.000+02:00

CLAU DE LLUNA...

Fa uns anys que vam dsifrutar amb la música de Clau de LLuna. Va ser una de les bandes de folc que va irrompre amb més força al panorama català (PPCC).

Ràpidament va esdevenir un refernt, juntament amb Primera Nota, Els cosins del Sac, La Portàtil FM... amb els anys aquestes formacionans van patir transformacions i modificacions als músics integrants i als seus repertoris. Però un dia, Clau de LLuna va desaparèixer.

No es pot badar mai, perquè un projecte pot néixer i morir amb molta facilitat. S'ha de cuidar perquè la feina mai està feta. Sempre hi ha feina per fer. Clau de LLuna despareix en un moment en què el grup funcionava. Cesc Sans plegava i no van remuntar amb força el projecte, ni van redireccionar i reorientar els objectius del grup.

Els seus membres han seguit camins diferents i molts estan en actiu encara, però Clau de LLuna, ja no.

VALLS...

...estic desesperat, per seure al teu costat

i dir-te que voldria ser,

el teu fidel amant, i anar-te acompanyant

en un món de plaer...

2007-06-24T13:07:00.000+02:00

BALL A L’HOSTAL
Memorial 1
ARTUR BLASCO

…La intenció d’aquesta edició no és altra que rememorar aquells músics humils que anaven a peu per camins i dreceres amb l’acordió a coll, embolicat amb mocador de farcell, per fer ballar la gent pels hostals i places dels poblets del Pirineu …

Amb aquesta bonica i senzilla idea se’ns presenta Ball a l’hostal i Ball a la plaça.

Artur Blasco, cronista, testimoni i transmissor de la nostra música més recentment antiga, ens fa arribar un seguit de melodies amb acordió que anys enrere havien fet ballar i xalar als habitants del Pirineu català.

Amb les cançons d’aquest disc fem un repàs als repertoris de ball dels antics acordionistes ja desapareguts com Josep Jordana, el Comare de Toloriu, Esteve Tarrés, l’ Estevet Sastre, Josep Miquel, el Mestret desaparegut ara fa un any i als gèneres ballats durant les festes del nostre país, cançons de moda i balls de parella com el pasdoble, el vals, el pericon, el xotis...

Aquest és un disc de capçalera per a tots aquells acordionistes i persones que fan, o fem, música d’arrel, sigui o no de ball. És una mostra de quan sentim o tenim una bona melodia, i s’executa amb la gràcia i trempera dels antics acordionistes, cap ballador es pot resistir a ballar-la.

per a Caramella

2006-12-18T08:39:00.000+01:00

SI ENCARA NO EL TENS, FES-LO PER AL TIÓ!!!!!!

TITANI

(La Coixinera i Escandall), Titani, Temps Record, 2006, TR1073-GE07

Titani és el nom d’un metall que, afegit en la seua justa proporció a la pasta de carbó, sofre i oxidant amb què es fàbrica la pólvora, fa que creme amb un feréstec i encegador espurneig blanc. La metonímia habitual del llenguatge popular ha acabat atorgant el nom del metall als coets que el contenen en la seua barreja combustible, uns artefactes pirotècnics molt utilitzats en els nostres correfocs per guarnir bèsties i dibuixar, des de les maces dels diables, els característics paraigües de guspires blanques.No em resulta estrany, doncs, que la Coixinera i Escandall hagen escollit aquest nom per al seu espectacle conjunt perquè la música que hi manufacturen escapa dels seus instruments amb la ferocitat i el resplendor del doll de foc d’un d’aquestos coets.Ja ho tenien, això, quan circulaven per separat. La Coixinera, amb la seua vitalitat escènica, la convicció en la seua proposta artística i el seu so vigorós i desvestit de prejudicis estètics, ha esdevingut tot un referent en la promoció del patrimoni musical maresmenc i en l’animació dels més esbojarrats saraus de plaça. Escandall, per la seua banda, representen el sector dolçainer més temperamental i genuí del País Valencià. Músics de carrer, primer que res, i bèsties d’escenari com a conseqüència, amalgamen força bruta i precisió sentimental per donar un aliatge compacte i sense fissures, pletòric de víscera i caràcter.La fusió de totes dues propostes esdevé així un remolí electritzant, absorbent, amb les dolçaines perfectament dissoltes en una massa orgànica de ritmes densos i timbres fulgurants. Trencadors? De cap manera: a hores d’ara tot sembla ja inventat. La seua aportació als poc atapeïts prestatges del folk-rock autòcton és de tarannà i d’actitud: s’hi llencen com si els hi anara la vida; més que llegir la partitura, l’envesteixen; i és aquest nervi, aquesta energia desfermada, aquesta fúria interpretativa la que ens fa girar la mirada i deixar-nos arrossegar per la seua estela lluminosa. Com resistir-se al brunzit neguitós, l’olor enervant, l’encegador espurneig? Per més fermesa que hi oferim, ens convencen a la força. Per la força.

Josep Vicent Frechina

2006-12-13T08:52:00.000+01:00

JAUME GRAUPERA...

Demà hi ha assemblea de gegants, i amb una mica de sort serà la darrera assemblea de tardor que presidirà en Jaume Graupera.

En Jaume és una persona simpàtica i desenfada, que no ha aportat gaire a la cultura de la Ciutat. I encara menys a la Cultura Popular.

Segurament podríem dir moltes coses d'ell. Però m'esperaré al juny, un cop fetes les eleccions municipals.

caricatura de j. novellas

2006-12-01T14:58:00.000+01:00

MARCEL CASELLAS I
LA PRINCIPAL DE LA NIT

EL CREMALLERA DE NÚRIA

Casellas és un dels músics amb més idees i recursos de casa nostra. La música d’arrel té sentit si interessa. I per sort, com passa a El cremallera de Núria, ens desperta l’interès. Si aconseguim, a més, fer-la amb ulls de músics del segle XXI, per a oïdes del segle XXI molt millor.

Marcel Casellas sap trobar un bon repertori de melodies i textos per a aquest disc. Tonades populars i obres del mateix Casellas conviuen en el viatge que fan els membres de l’escamot del baix, en direcció a l’altra banda dels Pirineus, mentre s’escapen del Comissari Gordillo. I és que com passava al primer disc de Casellas i La Principal de la Nit, el disc està pensat com si fos una sola pista. Un sol trac on s’expliquen les aventures dels dos membres de l’escamot i el comissari. La història d’un viatge a Núria. La situació entre els tres personatges, és utilitzada com a una de les pinzellades reivindicatives que apareix al cd. Reivindicativa d’un país que no viu en plena normalitat.

La Principal de la Nit ( cinc músics amb instruments de cobla), més les bases i veus; són el nucli d’aquest disc amb una sonoritat ben singular. Nova, no. Però pròpia de Casellas i la Principal de la Nit. El so i els arranjaments de les veus, els instruments de la cobla (tenora, tible, flabiol, trompeta i fiscorn), les programacions i la cuina catalana s’embolcallen a més d’una gran quantitat de col·laboracions, ja sigui en la creació de les bases, com en les veus o altres instruments enregistrats per a El cremallera de Núria. És a dir, que en aquest projecte, Casellas ha buscat la complicitat de molts amics i companys. I per el resultat obtingut, diríem que l’ha trobat.

Amb aquest segon disc de la Principal de la Nit, Casellas cuina l’essència (del que per desconeixença de molts) ens pertany. El nostre repertori, els nostres gèneres de música i de ball, i alguns dels nostres textos i autors, sota una estètica moderna. Un disc per gaudir, en un país on costa compartir la nostra tradició.

El més important és que Casellas ho fa sense complexos i amb convenciment. A aquestes alçades no ha de convèncer a ningú. Però tant de bo, sigui compartit el seu projecte.

per a CARAMELLA XV

2006-11-27T11:31:00.000+01:00

... quan trobes alguna idea o alguna cosa en la què creus, l’important és deixar fluir les idees i deixar que evolucioni i creixi. I sobretot, disfrutar-ho...

PEMI ROVIROSA
el millor de la “màsterclass” al clap, dijous passat.

2006-11-24T08:48:00.000+01:00

... preferixo un 100 vegades abans un pagès que lluita, a un pagès que plora...

PEP RIERA

2006-11-17T09:00:00.000+01:00

2006-11-15T08:48:00.000+01:00

TITANI AL RITMES.NET

El que diuen de Titani i de l'Hereu al ritmes.net:

...La Coixinera s'uneix a Escandall per aconseguir una fusió explosiva.

No. No s'assembla gens a L'hereu Riera que tots coneixíem. Aquest tema és la presentació del primer disc de Titani, el nou projecte de La Coixinera, a mitges amb el duet Escandall, que aporten les seves dolçaines a un maremàgnum de guitarres elèctriques i ritmes rockers. El resultat sona contundent, però també d'allò més natural, i t'obligarà a moure els peus com un esperitat...

Quan anem de Promoció més d'un periodista musical d'aquest país ens comenta que hem donat la volta a l'Hereu Riera i que realment hem fet una reproposta del tema popular. Però algún d'aquests "peridoistes i crítics musicals" d'aquest país que ens fa el comentari coneix que de l'Hereu Riera hi ha més d'una versió? Que no només hi ha la coneguda per a tothom... (per a Sant Antoni grans balles hi ha..., en 3 x 4 ?).

Algún d'aquests "periodistes" coneix l'Obra del Cançoner Popular, on s'hi recullen aquestes diferents versions. Algú coneix als músics actuals, dels Païssos Catalans, que en els darrers anys han enregistrat aquestes diferents versions. I quan dic músics parlo de persones mediàtiques com la Lídia Pujol o en Miquel Gil per exemple. Músics que per als crítics i periodistes musicals els hauríen de resultar familiars.

I al grup. Vull dir els que anem de promo. Algú el sap aquest discurs. Perquè és una bona ocasió de fer país i d'explicar a aquests que ens adoctrinen sovint sobre la nostra cultura, el nostre repertori i el nostre patrimoni.

De moment us podeu baixar l'mp3 del ritmes.net possant en el cercador Titani. Nosaltres us ho agraïrem. Feu-lo córrer.

Un altre dia parlaré de L'Obra del cançoner Popular. O de l'adoctrinament dels periodistes als catalans i catalanes. Un exemple; Xazzar (guanyadores del SONA9 '06... més del mateix. Avorreix).

2006-11-08T14:09:00.000+01:00

GRÀCIES NÚRIA

Periodista d'un país que en aquests moments ha perdut el nord.

M'arriba un correu d'una amiga que m'anima a seguir treballant;

...M'agradeu com a revulsiu del ball a plaça, com a renovació, com a mirada a
la tradició des d'un punt de vista jove, atractiu, sense complexos, com a
agitadors del folk... jeje... vaja, t'escric tot això tal com raja, sense
pensar-m'ho gaire, i tenint en compte que ara fa dies que no us escolto...

No ho sé, la qüestió és que des del principi m'ha cridat l'atenció la
vostra manera de fer música, aquesta barreja d'instruments (ara ja ens hi
comencem a acostumar, però no tothom s'atreveix a combinar guitarra
elèctrica i flabiol), i suposo que el millor de tot, el que importa
realment, és que la música t'entri a dins i ja està, que et faci ballar, que
et trobis movent el peu, el braç... o el cos sencer sense saber per què,
simplement perquè les notes t'hi porten.

Quin rotllo que t'acabo de deixar anar... Espero que hagis pogut arribar
al final i que estiguis ben animat a tirar endavant amb tot plegat...

de la web de l'Ajuntament de Calaf, moment màgic!!! Mostra de cançons i grups. Aquí vam conectar molt.

2006-11-03T16:12:00.000+01:00

2006-11-03T08:55:00.000+01:00

CAP I CUA
JAUME ARNELLA, cronista d'un país.

Segurament que en un país normalitzat la feina que Jaume Arnella ha fet i fa, no passaria desapercebuda. De segur que tindria més ressò que el que ha tingut Cap i Cua. És per això que aquest disc és una bona oportunitat per apropar-nos a una de les veus més singulars de casa nostra.

Arnella és calidesa i sentit de l’humor. Tant la seva música com ell són entranyables. La seva música és música que surt de dins. Ens diu el què pensa i ho fa amb la seva fórmula tant personal.

Podem estar contents d’aquest nou disc. Un disc que recull dos moments diferents de la feina d’Arnella. 37 són els anys que separen el Cap i la Cua d’aquest disc de Jaume Arnella. El disc recull l’essència d’un moment d’eufòria, de rauxa, de lluita... i les lletres i músiques feta ara.

Els set primers temes són la reedició d’un material d’Arnella enregistrat durant el 1968 i el 69, i ara recuperat. Trobem cançons com Un home mor en mi; Complantes; És ara, amics, és ara; Les rondes del vi; o La timba de les cartes... on s’acompanyava de les lletres que Soler Amigó i que Jaume Arnella musicava.

Per altra banda hi ha les últimes composicions, encàrrecs fets per al programa de RAC1, La primera pedra de Jordi Margarit. Dues cançons populars recollides a Beget, o dos poemes musicats.

Arnella s’autoanomena a Elogi de la faràndula, com a cronista. I és això justament el què sap fer molt bé amb la senzillesa i calidesa d’una veu, acompanyada de la seva guitarra, o acompanyat d’amics com Martínez, Oró, Sala...

Per a caramella, juliol del 2006.

2006-10-24T09:03:00.000+02:00

Han estat 20 anys.

La veritat és que tants anys donen per a molt. Hi ha qui creu que el Pemi Fortuny va néixer a LNB com els ulls, les orelles o un braç neixen amb nosaltres. No és cert.

Tot va començar l’any 1986. Erem uns jovenets amb moltes ganes i pocs coneixements però vam fer una banda de R’n’R. Vam tenir sort, de fet encara tenim sort. La gent ens ha ofert i ens ofereix la possibilitat de fer allò que més ens agrada i, a més, ens aplaudeix i gaudeix als concerts.

Però a la vida hi ha coses que acaben esgotant les persones i un grup de rock pot arribar a fer-ho. Al Pemi li ha passat.Hi ha maneres de viure que atreuen més el seu interès i nosaltres ho respectem profundament. No només això sinó que el recolzarem i li desitgem el millor en la seva nova aventura.

Ara bé, això no vol dir que LNB s’acabi. De fet, cap de nosaltres en cap moment ho ha pensat. Sempre hem dit que en la nostra formació tots els components tenen la mateixa importància. El Pemi era importantíssim però no més que qualsevol dels altres. Un cop era segur que el Pemi marxava, la qüestió era trobar un cantant nou. Voliem algú que no fos conegut en el nostre ambient, amb il·lusió i un parell de collons per substituir el Pemi Fortuny.
Pensàvem que era impossible però va sorgir la idea del Salva...

El fet és que LNB té un nou component.

Anem a Califòrnia del 15 de gener al 15 de febrer a gravar el pròxim disc amb la Sylvia Massi

com a productora. Es tracta d’una persona que ha treballat amb Red Hot, System of a Dawn, REM, Tom Petty, Johnny Cash, Tool, Bjork..., ha treballat amb tothom! Desitjàvem trobar un bon productor per al proper disc i va sorgir l’oportunitat de la Sylvia: no ens ho vam pensar dos cops. Li vam enviar la nostra música i li va agradar molt. Va dir que la màgia de la música és que no entenia les paraules però sí el que voliem dir. Vam connectar.

Fa temps que us volíem comunicar aquesta notícia però hem respectat els desitjos del Pemi.

Ell ens va demanar no fer-ho públic fins passat l’últim concert de la gira i és per això que (tot i llegir cada dia el nostre fòrum i patir pel que vosaltres deieu) no us ho hem dit.

Som conscients que hi ha gent que pensarà que LNB sense el Pemi no serà el mateix. De fet és cert que no ho serà. Tindrem una nova veu. Però heu de pensar que l’esperit d’aquesta formació de rock on la sinceritat, l’entrega, el creure en el que fas, la humilitat, l’amor per la música i el fet de considerar el nostre públic com una part fonamental de LNB romandrà exactament igual. Continuarem fent cançons amb ganes que us arribin al cor i continuarem fent concerts on vosaltres sigueu tan importants com nosaltres.

La vida és canvi. Les coses canvien i aquest grup està fent un canvi. L’important és que l’esperit continuï sent el mateix i, no en tingueu cap dubte, això serà així. Intentarem fer millor música i millors concerts que mai.Confieu en nosaltres.

Una abraçada, LNB.

de la web de LNB

2006-10-20T12:09:00.000+02:00

Quimi Portet serà demà dissabte a Canet de Mar (Maresme).

2006-10-09T08:56:00.000+02:00

CARLES BELDA
Músic d’un país que aspira a la normalitat

Ara fa un mes en Carles va venir a Mataró, a l’aniversari de La Coixinera. I segurament que tots els que vam ser allà vam sortir contents d’haver aprofitat aquell matí i disfrutar de la màgia que desprèn com a músic i persona en Belda.

Eren les 12 del migdia quan ens vam trobar amb en Carles, l’Esteve Guardiola i jo mateix a l’Atzucac (darrera de l’Ajuntament de Mataró, alCarreró). L’Atzucac és el refugi d’en Carles quan ve a la nostra Ciutat, iés un espai que compartim amb ell alguns de La Coixinera. Es tractava de fer un concert-vermut.

Al final, de preparació ben poca. Vam decidir què tocàvem i com, allà mateix. Però no era la primera vegada que els tres ens trobàvem. Fa uns anys, l’Esteve i jo anàvem cada dimecres a Sabadell, primer, i més tard a Barcelona, per “rebre classes” d’en Carles. Allò era un intercanvi i mercadeig d’experiències, música, opinions i sobretot bona entesa entre tots tres. Cal dir que vam aprendre molt i no només de música.

El concert, crec, que va ser un èxit sobretot pel fet de tenir en Carles com a amfitrió. Ens va acollir un cop més al seu costat tan al públic, com als companys músics ( Esteve-Dani ).

En Carles Belda és d’aquells músics que m’agraden. No he vist mai ningú tant elegant amb un acordió. Té l’habilitat i l’encert de fer a cada lloc i a cada moment el més adient sobre l’escenari. A més, és hàbil; primer per què llegeix ràpidament al públic que té al davant; i segon per què endevina el repertori que aquells esperen d’ell i si no té la destresa de “colar-nos” alguna peça que acaba agradant i interessant. Estableix una gran complicitat amb el públic.

En Carles sap el què vol. I ho porta fins a les últimes conseqüències. L’any que va tocar al Festival de Música Viva de Vic, a l’escenari gros (Plaça Major), el dia important (dissabte), a l’hora que més públic hi ha (onze de la nit), va voler fer allò que creia que tocava. I no era pas el què esperava la gent. Mitja hora abans de tocar ens vam creuar i diu;

- Avui hem vingut sense les bases, sense el repertori de Pomada. Una oportunitat així és única. Anem a tocar acordió, pandereta i veus. I anem a fer allò que en un país normal es podria fer. Tocarem cançons per què la gent canti... ( La Rambla de Quimi Portet, Que tinguem sort de Lluis Llach...).

Evidentment, va sorprendre. Però amb la Plaça Major plena, va aconseguir arrancar-nos a tots.

En el concert de l’aniversari de La Coixinera, va triar un repertori coherent amb la seva obsessió: tocar allò nostre. Cada país té un Fil musical i nosaltres ni el coneixem ni l’explotem (diu Belda). Les peces triades van ser una cançó de batre que va cantar a capella;, una versió del què està fent en l’actualitat (El Belda i el conjunt badabadoc) l’Empordà dels Sopa; i La Rambla i Plou acompanyat de l’Helena Casas, un regal que van fer a tots els que érem allà.

Segurament que podríem seguir parlant d’en Carles. I fins i tot podríem entrar en el terreny personal, on la seva vida va fer un gir rotund al conèixer a la seva actual parella. Però la intenció d’aquest escrit no és altre que la d’agrair al Carles Belda la infinitat de coses que m’ha aportat. A nivell musical, moltíssimes. A nivell personal, i ara, déu-ni-dó!!

Foto; Jaume Punsola