9.10.06
CARLES BELDA
Músic d’un país que aspira a la normalitat
Ara fa un mes en Carles va venir a Mataró, a l’aniversari de La Coixinera. I segurament que tots els que vam ser allà vam sortir contents d’haver aprofitat aquell matí i disfrutar de la màgia que desprèn com a músic i persona en Belda.
Eren les 12 del migdia quan ens vam trobar amb en Carles, l’Esteve Guardiola i jo mateix a l’Atzucac (darrera de l’Ajuntament de Mataró, alCarreró). L’Atzucac és el refugi d’en Carles quan ve a la nostra Ciutat, iés un espai que compartim amb ell alguns de La Coixinera. Es tractava de fer un concert-vermut.
Al final, de preparació ben poca. Vam decidir què tocàvem i com, allà mateix. Però no era la primera vegada que els tres ens trobàvem. Fa uns anys, l’Esteve i jo anàvem cada dimecres a Sabadell, primer, i més tard a Barcelona, per “rebre classes” d’en Carles. Allò era un intercanvi i mercadeig d’experiències, música, opinions i sobretot bona entesa entre tots tres. Cal dir que vam aprendre molt i no només de música.
El concert, crec, que va ser un èxit sobretot pel fet de tenir en Carles com a amfitrió. Ens va acollir un cop més al seu costat tan al públic, com als companys músics ( Esteve-Dani ).
En Carles Belda és d’aquells músics que m’agraden. No he vist mai ningú tant elegant amb un acordió. Té l’habilitat i l’encert de fer a cada lloc i a cada moment el més adient sobre l’escenari. A més, és hàbil; primer per què llegeix ràpidament al públic que té al davant; i segon per què endevina el repertori que aquells esperen d’ell i si no té la destresa de “colar-nos” alguna peça que acaba agradant i interessant. Estableix una gran complicitat amb el públic.
En Carles sap el què vol. I ho porta fins a les últimes conseqüències. L’any que va tocar al Festival de Música Viva de Vic, a l’escenari gros (Plaça Major), el dia important (dissabte), a l’hora que més públic hi ha (onze de la nit), va voler fer allò que creia que tocava. I no era pas el què esperava la gent. Mitja hora abans de tocar ens vam creuar i diu;
- Avui hem vingut sense les bases, sense el repertori de Pomada. Una oportunitat així és única. Anem a tocar acordió, pandereta i veus. I anem a fer allò que en un país normal es podria fer. Tocarem cançons per què la gent canti... ( La Rambla de Quimi Portet, Que tinguem sort de Lluis Llach...).
Evidentment, va sorprendre. Però amb la Plaça Major plena, va aconseguir arrancar-nos a tots.
En el concert de l’aniversari de La Coixinera, va triar un repertori coherent amb la seva obsessió: tocar allò nostre. Cada país té un Fil musical i nosaltres ni el coneixem ni l’explotem (diu Belda). Les peces triades van ser una cançó de batre que va cantar a capella;, una versió del què està fent en l’actualitat (El Belda i el conjunt badabadoc) l’Empordà dels Sopa; i La Rambla i Plou acompanyat de l’Helena Casas, un regal que van fer a tots els que érem allà.
Segurament que podríem seguir parlant d’en Carles. I fins i tot podríem entrar en el terreny personal, on la seva vida va fer un gir rotund al conèixer a la seva actual parella. Però la intenció d’aquest escrit no és altre que la d’agrair al Carles Belda la infinitat de coses que m’ha aportat. A nivell musical, moltíssimes. A nivell personal, i ara, déu-ni-dó!!
Foto; Jaume Punsola
// posted by vermutnegre @ 8:56 a. m. 
Comments:
<< Home
Dani,
Tots en alguns moments em de canviar les nostres opinions, crec que el teu blog pot ser una finestra de les que cal obrir cada matí...
Anims i felicitats per la decisió presa...
Publicar un comentario
Tots en alguns moments em de canviar les nostres opinions, crec que el teu blog pot ser una finestra de les que cal obrir cada matí...
Anims i felicitats per la decisió presa...
<< Home
