3.11.06
CAP I CUA
JAUME ARNELLA, cronista d'un país.
Segurament que en un país normalitzat la feina que Jaume Arnella ha fet i fa, no passaria desapercebuda. De segur que tindria més ressò que el que ha tingut Cap i Cua. És per això que aquest disc és una bona oportunitat per apropar-nos a una de les veus més singulars de casa nostra.
Arnella és calidesa i sentit de l’humor. Tant la seva música com ell són entranyables. La seva música és música que surt de dins. Ens diu el què pensa i ho fa amb la seva fórmula tant personal.
Podem estar contents d’aquest nou disc. Un disc que recull dos moments diferents de la feina d’Arnella. 37 són els anys que separen el Cap i la Cua d’aquest disc de Jaume Arnella. El disc recull l’essència d’un moment d’eufòria, de rauxa, de lluita... i les lletres i músiques feta ara.
Els set primers temes són la reedició d’un material d’Arnella enregistrat durant el 1968 i el 69, i ara recuperat. Trobem cançons com Un home mor en mi; Complantes; És ara, amics, és ara; Les rondes del vi; o La timba de les cartes... on s’acompanyava de les lletres que Soler Amigó i que Jaume Arnella musicava.
Per altra banda hi ha les últimes composicions, encàrrecs fets per al programa de RAC1, La primera pedra de Jordi Margarit. Dues cançons populars recollides a Beget, o dos poemes musicats.
Arnella s’autoanomena a Elogi de la faràndula, com a cronista. I és això justament el què sap fer molt bé amb la senzillesa i calidesa d’una veu, acompanyada de la seva guitarra, o acompanyat d’amics com Martínez, Oró, Sala...
Per a caramella, juliol del 2006.
// posted by vermutnegre @ 8:55 a. m. 
