18.12.06
SI ENCARA NO EL TENS, FES-LO PER AL TIÓ!!!!!!TITANI
(La Coixinera i Escandall), Titani, Temps Record, 2006, TR1073-GE07
Titani és el nom d’un metall que, afegit en la seua justa proporció a la pasta de carbó, sofre i oxidant amb què es fàbrica la pólvora, fa que creme amb un feréstec i encegador espurneig blanc. La metonímia habitual del llenguatge popular ha acabat atorgant el nom del metall als coets que el contenen en la seua barreja combustible, uns artefactes pirotècnics molt utilitzats en els nostres correfocs per guarnir bèsties i dibuixar, des de les maces dels diables, els característics paraigües de guspires blanques.No em resulta estrany, doncs, que la Coixinera i Escandall hagen escollit aquest nom per al seu espectacle conjunt perquè la música que hi manufacturen escapa dels seus instruments amb la ferocitat i el resplendor del doll de foc d’un d’aquestos coets.Ja ho tenien, això, quan circulaven per separat. La Coixinera, amb la seua vitalitat escènica, la convicció en la seua proposta artística i el seu so vigorós i desvestit de prejudicis estètics, ha esdevingut tot un referent en la promoció del patrimoni musical maresmenc i en l’animació dels més esbojarrats saraus de plaça. Escandall, per la seua banda, representen el sector dolçainer més temperamental i genuí del País Valencià. Músics de carrer, primer que res, i bèsties d’escenari com a conseqüència, amalgamen força bruta i precisió sentimental per donar un aliatge compacte i sense fissures, pletòric de víscera i caràcter.La fusió de totes dues propostes esdevé així un remolí electritzant, absorbent, amb les dolçaines perfectament dissoltes en una massa orgànica de ritmes densos i timbres fulgurants. Trencadors? De cap manera: a hores d’ara tot sembla ja inventat. La seua aportació als poc atapeïts prestatges del folk-rock autòcton és de tarannà i d’actitud: s’hi llencen com si els hi anara la vida; més que llegir la partitura, l’envesteixen; i és aquest nervi, aquesta energia desfermada, aquesta fúria interpretativa la que ens fa girar la mirada i deixar-nos arrossegar per la seua estela lluminosa. Com resistir-se al brunzit neguitós, l’olor enervant, l’encegador espurneig? Per més fermesa que hi oferim, ens convencen a la força. Per la força.
Josep Vicent Frechina
// posted by vermutnegre @ 8:39 a. m. 
