18.12.06
SI ENCARA NO EL TENS, FES-LO PER AL TIÓ!!!!!!
TITANI
(La Coixinera i Escandall), Titani, Temps Record, 2006, TR1073-GE07
Titani és el nom d’un metall que, afegit en la seua justa proporció a la pasta de carbó, sofre i oxidant amb què es fàbrica la pólvora, fa que creme amb un feréstec i encegador espurneig blanc. La metonímia habitual del llenguatge popular ha acabat atorgant el nom del metall als coets que el contenen en la seua barreja combustible, uns artefactes pirotècnics molt utilitzats en els nostres correfocs per guarnir bèsties i dibuixar, des de les maces dels diables, els característics paraigües de guspires blanques.No em resulta estrany, doncs, que la Coixinera i Escandall hagen escollit aquest nom per al seu espectacle conjunt perquè la música que hi manufacturen escapa dels seus instruments amb la ferocitat i el resplendor del doll de foc d’un d’aquestos coets.Ja ho tenien, això, quan circulaven per separat. La Coixinera, amb la seua vitalitat escènica, la convicció en la seua proposta artística i el seu so vigorós i desvestit de prejudicis estètics, ha esdevingut tot un referent en la promoció del patrimoni musical maresmenc i en l’animació dels més esbojarrats saraus de plaça. Escandall, per la seua banda, representen el sector dolçainer més temperamental i genuí del País Valencià. Músics de carrer, primer que res, i bèsties d’escenari com a conseqüència, amalgamen força bruta i precisió sentimental per donar un aliatge compacte i sense fissures, pletòric de víscera i caràcter.La fusió de totes dues propostes esdevé així un remolí electritzant, absorbent, amb les dolçaines perfectament dissoltes en una massa orgànica de ritmes densos i timbres fulgurants. Trencadors? De cap manera: a hores d’ara tot sembla ja inventat. La seua aportació als poc atapeïts prestatges del folk-rock autòcton és de tarannà i d’actitud: s’hi llencen com si els hi anara la vida; més que llegir la partitura, l’envesteixen; i és aquest nervi, aquesta energia desfermada, aquesta fúria interpretativa la que ens fa girar la mirada i deixar-nos arrossegar per la seua estela lluminosa. Com resistir-se al brunzit neguitós, l’olor enervant, l’encegador espurneig? Per més fermesa que hi oferim, ens convencen a la força. Per la força.
TITANI
(La Coixinera i Escandall), Titani, Temps Record, 2006, TR1073-GE07
Titani és el nom d’un metall que, afegit en la seua justa proporció a la pasta de carbó, sofre i oxidant amb què es fàbrica la pólvora, fa que creme amb un feréstec i encegador espurneig blanc. La metonímia habitual del llenguatge popular ha acabat atorgant el nom del metall als coets que el contenen en la seua barreja combustible, uns artefactes pirotècnics molt utilitzats en els nostres correfocs per guarnir bèsties i dibuixar, des de les maces dels diables, els característics paraigües de guspires blanques.No em resulta estrany, doncs, que la Coixinera i Escandall hagen escollit aquest nom per al seu espectacle conjunt perquè la música que hi manufacturen escapa dels seus instruments amb la ferocitat i el resplendor del doll de foc d’un d’aquestos coets.Ja ho tenien, això, quan circulaven per separat. La Coixinera, amb la seua vitalitat escènica, la convicció en la seua proposta artística i el seu so vigorós i desvestit de prejudicis estètics, ha esdevingut tot un referent en la promoció del patrimoni musical maresmenc i en l’animació dels més esbojarrats saraus de plaça. Escandall, per la seua banda, representen el sector dolçainer més temperamental i genuí del País Valencià. Músics de carrer, primer que res, i bèsties d’escenari com a conseqüència, amalgamen força bruta i precisió sentimental per donar un aliatge compacte i sense fissures, pletòric de víscera i caràcter.La fusió de totes dues propostes esdevé així un remolí electritzant, absorbent, amb les dolçaines perfectament dissoltes en una massa orgànica de ritmes densos i timbres fulgurants. Trencadors? De cap manera: a hores d’ara tot sembla ja inventat. La seua aportació als poc atapeïts prestatges del folk-rock autòcton és de tarannà i d’actitud: s’hi llencen com si els hi anara la vida; més que llegir la partitura, l’envesteixen; i és aquest nervi, aquesta energia desfermada, aquesta fúria interpretativa la que ens fa girar la mirada i deixar-nos arrossegar per la seua estela lluminosa. Com resistir-se al brunzit neguitós, l’olor enervant, l’encegador espurneig? Per més fermesa que hi oferim, ens convencen a la força. Per la força.
Josep Vicent Frechina
13.12.06
Demà hi ha assemblea de gegants, i amb una mica de sort serà la darrera assemblea de tardor que presidirà en Jaume Graupera.
En Jaume és una persona simpàtica i desenfada, que no ha aportat gaire a la cultura de la Ciutat. I encara menys a la Cultura Popular.
Segurament podríem dir moltes coses d'ell. Però m'esperaré al juny, un cop fetes les eleccions municipals.
caricatura de j. novellas
1.12.06
MARCEL CASELLAS I
LA PRINCIPAL DE LA NIT
EL CREMALLERA DE NÚRIA
Casellas és un dels músics amb més idees i recursos de casa nostra. La música d’arrel té sentit si interessa. I per sort, com passa a El cremallera de Núria, ens desperta l’interès. Si aconseguim, a més, fer-la amb ulls de músics del segle XXI, per a oïdes del segle XXI molt millor.
Marcel Casellas sap trobar un bon repertori de melodies i textos per a aquest disc. Tonades populars i obres del mateix Casellas conviuen en el viatge que fan els membres de l’escamot del baix, en direcció a l’altra banda dels Pirineus, mentre s’escapen del Comissari Gordillo. I és que com passava al primer disc de Casellas i La Principal de la Nit, el disc està pensat com si fos una sola pista. Un sol trac on s’expliquen les aventures dels dos membres de l’escamot i el comissari. La història d’un viatge a Núria. La situació entre els tres personatges, és utilitzada com a una de les pinzellades reivindicatives que apareix al cd. Reivindicativa d’un país que no viu en plena normalitat.
La Principal de la Nit ( cinc músics amb instruments de cobla), més les bases i veus; són el nucli d’aquest disc amb una sonoritat ben singular. Nova, no. Però pròpia de Casellas i la Principal de la Nit. El so i els arranjaments de les veus, els instruments de la cobla (tenora, tible, flabiol, trompeta i fiscorn), les programacions i la cuina catalana s’embolcallen a més d’una gran quantitat de col·laboracions, ja sigui en la creació de les bases, com en les veus o altres instruments enregistrats per a El cremallera de Núria. És a dir, que en aquest projecte, Casellas ha buscat la complicitat de molts amics i companys. I per el resultat obtingut, diríem que l’ha trobat.
Amb aquest segon disc de la Principal de la Nit, Casellas cuina l’essència (del que per desconeixença de molts) ens pertany. El nostre repertori, els nostres gèneres de música i de ball, i alguns dels nostres textos i autors, sota una estètica moderna. Un disc per gaudir, en un país on costa compartir la nostra tradició.
El més important és que Casellas ho fa sense complexos i amb convenciment. A aquestes alçades no ha de convèncer a ningú. Però tant de bo, sigui compartit el seu projecte.
per a CARAMELLA XV
LA PRINCIPAL DE LA NIT
EL CREMALLERA DE NÚRIA
Casellas és un dels músics amb més idees i recursos de casa nostra. La música d’arrel té sentit si interessa. I per sort, com passa a El cremallera de Núria, ens desperta l’interès. Si aconseguim, a més, fer-la amb ulls de músics del segle XXI, per a oïdes del segle XXI molt millor.
Marcel Casellas sap trobar un bon repertori de melodies i textos per a aquest disc. Tonades populars i obres del mateix Casellas conviuen en el viatge que fan els membres de l’escamot del baix, en direcció a l’altra banda dels Pirineus, mentre s’escapen del Comissari Gordillo. I és que com passava al primer disc de Casellas i La Principal de la Nit, el disc està pensat com si fos una sola pista. Un sol trac on s’expliquen les aventures dels dos membres de l’escamot i el comissari. La història d’un viatge a Núria. La situació entre els tres personatges, és utilitzada com a una de les pinzellades reivindicatives que apareix al cd. Reivindicativa d’un país que no viu en plena normalitat.
La Principal de la Nit ( cinc músics amb instruments de cobla), més les bases i veus; són el nucli d’aquest disc amb una sonoritat ben singular. Nova, no. Però pròpia de Casellas i la Principal de la Nit. El so i els arranjaments de les veus, els instruments de la cobla (tenora, tible, flabiol, trompeta i fiscorn), les programacions i la cuina catalana s’embolcallen a més d’una gran quantitat de col·laboracions, ja sigui en la creació de les bases, com en les veus o altres instruments enregistrats per a El cremallera de Núria. És a dir, que en aquest projecte, Casellas ha buscat la complicitat de molts amics i companys. I per el resultat obtingut, diríem que l’ha trobat.
Amb aquest segon disc de la Principal de la Nit, Casellas cuina l’essència (del que per desconeixença de molts) ens pertany. El nostre repertori, els nostres gèneres de música i de ball, i alguns dels nostres textos i autors, sota una estètica moderna. Un disc per gaudir, en un país on costa compartir la nostra tradició.
El més important és que Casellas ho fa sense complexos i amb convenciment. A aquestes alçades no ha de convèncer a ningú. Però tant de bo, sigui compartit el seu projecte.
per a CARAMELLA XV